Aquest mes toca recomanar un llibre, un llibre que m’ha impactat. És El noi del pijama de ratlles, publicat en català per Empúries i en castellà per Salamandra amb una diferència de preu entre les dues edicions que fa que llegir en català sigui un acte de militància: l’edició d’Empúries és un 30 % més cara que la de Salamandra.
Bé, trieu la que vulgueu. Montse i jo el vam llegir en català. La Montse ja m’havia recomanat El lector i El violí d’Auschwitz. El noi del pijama de ratlles té en comú amb els anteriors la seva mida, però també el que els seus protagonistes són alemanys, i l’època històrica de la que tracten, i la seva qualitat literària, ... i “hasta aquí puedo leer”, ja que la major part dels editors europeus no parlen de l’argument i deixen que sigui el lector qui el vagi descobrint de la mà de Bruno, el jove protagonista. Jo tampoc no us donaré gaires detalls i deixaré que sigueu vosaltres els que aneu descobrint les moltes sorpreses que ens ha preparat John Boyne, que és irlandès i autor de la novel·la.
La història funciona perquè el personatge principal està molt ben trobat, fa i diu coses pròpies de la seva edat, però no és gens babau. Els personatges secundaris aporten detalls per completar el relat d’allò que passava a l’Alemanya de Hitler.
Gran encert de Boyne al plantejar una historia commovedora amb un llenguatge senzill que ens porta cap a un final demolidor. Tema dur i complicat tractat amb molta delicadesa.
Un altre dia us parlaré de Los girasoles ciegos, d’Anagrama, que és una altra petita joia que parla dels perdedors de la guerra d’Espanya.
5 comentaris:
Només una apreciació: El preu no és l'única diferència. La versió catalana té una bon grapat d'incorreccions ortogràfiques, gramaticals i de normativa. Ho podeu veure en la primera frase del llibre: el traductor/a - corrector/a ha obviat els pronoms davant dels noms propis característic del català. Així coneixem que " Bruno es va sorprendre de trobar Maria" (¿?)
Al marge de la innegable qualitat de l'obra i de la força commovedora de la història observem que aquest fet comença a ser habitual en un camp on fins ara podiem dir amb el cap ben alt que les traduccions al català eren del milloret que trobavem a nivell europeu. Potser és que posar "en" i "la" o el més formal "Na" fa de barroer o ens identifica massa com a "catalanets". O potser és que la relaxació que observem a altres nivells també han afectat a l'observança de quines són les particularitats i l'essència de cada idioma...
millor no anar de llest perquè encara que estic d'acord amb el comentari sobre els nombrosos errors de tot tipus crec que davant del nom no hi ha pronoms sinó articles personals, per tant, el teu exemple no és correcte.
vinga, gràcies. Aprenem una mica de gramàtica siusplau!
Molt bona ressenya i amb la informació justa.
La traducció de la versió catalana és vergonyosa. Francament, prefereixo llegir-lo en castellà que en català mal escrit.
Publica un comentari